Fa uns dies vaig publicar a Diario de Mallorca un article on compartia una reflexió que fa temps que em ronda pel cap: què està passant amb la relació entre els joves i la política?
Sovint es repeteix la idea que la joventut passa de tot. Que no participa. Que viu desconnectada. Però quan rasques una mica, la realitat és molt més interessant.
Els joves no han desaparegut de la política. Simplement no sempre són allà on els esperem.
Potser no són tant a les urnes, és cert. Però són als carrers, als moviments socials, en causes concretes, en debats que sovint els adults encara no hem acabat d’entendre. Hi són, però a la seva manera.
Record una pancarta que vaig llegir una vegada:
“No som antisistema, el sistema és anti-nosaltres”.
I aquí hi ha una pista important.
Potser el problema no és que els joves no vulguin participar. Potser el problema és que les institucions encara no saben del tot com escoltar-los, com integrar les seves mirades, com obrir espais reals de participació més enllà del que és formal.
Perquè la democràcia no és només votar cada quatre anys. També és sentir-se part. Poder opinar. Imaginar. Construir.
I aquí arriba la pregunta clau:
què passa amb aquells que encara no tenen dret a vot?
No tenen res a dir?
D’aquesta inquietud neix Divercràcia.
Un llibre que no vol donar respostes tancades, sinó obrir preguntes. Que convida a mirar la democràcia des d’un altre lloc. Més creatiu, més inclusiu, més obert. Un lloc on fins i tot aquells que encara no poden votar també poden imaginar, opinar i formar part.
Perquè potser la democràcia del futur comença just aquí:
quan deixam de veure-la en gris… i la començam a omplir de color.
Si et ve de gust descobrir-la, pots trobar Divercràcia aquí:
👉 www.minipolitica.eu/divercracia